MIRADA

A can Moragues tot és possible per un acord, per un pacte: un propietari cedeix una finca al municipi a canvi d'atenció i cura. No podem oblidar-ho mai, perquè és un gest de sempre, una barata, que comptarà en el futur: el pacte local per al benefici global comú. A can Moragues tot és possible perquè, com diu en Ferran, generacions i generacions hi han deixat empremta (algunes més encertades que d'altres; totes però, objecte d'aprenentatge)...


saps on sóc?



Quan llaurava o tal, em venia sovint al cap el sentiment, quasi físic, d'estar en contacte amb antigues generacions de pagesos que havien convertit la terra geològica en una cosa humana. És en aquest sentit que considero que la reutilització de Can Moragues hauria de posar en relleu el treball i les raons que hi ha darrere de cada marge o cada construcció (tant per criticar com per adoptar).
Nosaltres hauríem d'ajudar que Can Moragues augmentés el nivell de consciència de si mateixa, nosaltres hauríem de ser un pas més en la reflexió que fa la terra.
Traduït: Convertir Can Moragues en un museu o en una representació seria una estafa. Independentment de com es valorin les produccions agrícoles, culturals o socials, el projecte ha de ser econòmicament viable (no subvencionat).


Ferran Riba




* * *


Can Moragues és la reminiscència de la vida pagesa, on la cultura amuntegada entre la deixalla descansa soterrada entre la pols i la humitat.
L’oportunitat que ens depara aquest espai és especial ja que no és només l’esquelet en forma de quatre parets i un sostre l’únic que en resta sinó també bona part de la seva musculatura i òrgans vitals de funcionament, barrejats entre la deixalla.
Can Moragues per a mi és l’oportunitat de vestir un projecte de futur que aprofiti el nostre coneixement passat, el d’aquesta cultura rural preindustrial, com a una de les moltes fonts de coneixement cap a un futur més sostenible a nivell econòmic ambiental i social.
Can Moragues ha de servir, tal i com ho és la Fundació Emys, com a nexe d’unió entre la recerca (el coneixement), la gestió (Selvia i altres projectes) i l’educació (Econselvia, ADEPAR i els projectes educatius de la Fundació Emys) per a un desenvolupament sostenible i per a la cohesió de la societat local.

Marc Vilahur


* * *


DE L'EIXAM DE ABELLES AL NÚVOL DE MOSQUES, LA CONSTRUCCIÓ DE LA SOCIETAT POSTMODERNA

El 15 de maig de l'any passat i les setmanes posteriors, sortien al carrer milions de persones d'arreu manifestant la necessitat d'un canvi, d'una adaptació de les estructures de govern a la situació actual. Apareixien persones demanant cadascun una petició diferent, a vegades contradictòries entre elles, sense una organització aparent, sense necessitat de coordinar una organització piramidal per a transmetre-la, sense voluntat d'obtenir un ordre aparent. L'estructura piramidal o d'eixam d'abelles de les institucions governamentals es van topar de cap amb un fenomen de núvol de mosques, on la societat (sense possibilitat de posar noms de responsables) es coordinava per demanar un canvi. Aparentment aquest moviment no va ser reeixit, es va desvirtuar i es va intentar integrar en el sistema. Això però no ha funcionat i el 25 de Setembre la gent torna a sortir, desordenada, a demanar una petició molt clara i concisa, un canvi en el model de funcionament dels sistemes de govern. El govern i els seus membres, uns privilegiats en la societat, desobeeixen i silencien sistemàticament les demandes socials, temorosos d'un canvi que destroni la legitimitat de representar un poble que ja ni tan sols són capaços de reconèixer. És sabut que la maquinària administrativa i governamental sempre va un pas per darrere de la societat i per tant és important conèixer què és i què vol la societat en aquest moment. La societat ha canviat radicalment en els últims anys. Els efectes de la democratització i el lliure accés a la informació han permès i permetran grans canvis en el funcionament i l'estructura de la societat. Estem davant una societat canviant una societat més informada i adaptativa amb instruments per pensar i decidir, una societat que tendeix a voler formar part de les decisions que l'afecten. Però jo crec que encara falta un pas molt important. Zygmunt Baumann ens exposa que la ignorància condueix a la paràlisi de la voluntat, que necessitem educar-nos permanentment per tenir la possibilitat de triar. Aquesta sentència és cabdal en un període canviant i incert com el que ens trobem, la societat entesa com a tal ha caducat, va caducar l'any 2008 juntament amb totes les seves vicissituds i ens trobem amb la necessitat d'impulsar una era col·laborativa, on la nostra societat catalana impulsi de nou una estructura social robusta i adaptada a aquesta nova era que Baumann anomena la modernitat líquida. L'experiència de Can Moragues MMXII em suscita especial interès per un factor, ens trobem davant d'una possibilitat d'aprenentatge permanent basada en l'acció en comunitats intergeneracionals, interculturals i multidisciplinàries. La capacitat per democratitzar no només la informació sinó també l'aprenentatge i la decisió. La possibilitat d'establir un funcionament col·laboratiu, propi d'una societat de la Tercera Revolució Industrial en paraules de Rifkin, o una societat de l'economia ecològica. El primer pas però, és tenir en compte l'aprenentatge de l'aprenentatge i l'aprenentatge de la decisió. Ens trobem immersos en un procés de canvi turbulent en una societat canviant i que precisa de decisions informades i consensuades en la societat, però encara no hem après els instruments per prendre aquestes decisions conjuntament, és important que aprenguem a ser capaços de fer-ho perquè Can Moragues és la nostra oportunitat d'iniciar un projecte adaptat a la societat, adaptat als recursos i a l'entorn, al medi. En memòria de HD. Thoreau i Skinner, vull honorar-lo amb un Wallden III, sense cap més pretensió d'esdevenir res més que una experiència d'aprenentatge pels que hi som presents.


Marc Vilahur



 * * *


Andreu (21/10/2012):

He trobat aquest documental, "Homenatge a Catalunya II", elaborat per l'Institut de Recerca de la Universitat Oberta de Catalunya (Joana Conill, Manuel Castells i Àlex Ruiz) fa uns dos anys, aproximadament. Explica una nova realitat emergent, més enllà de la crisi, que em sembla molt interessant de debatre a can Moragues. 


 



* * *

Marc (24/9/2012):

QUÈ SOM REALMENT

La força de Can Moragues no és el resultat d'una casa ben restaurada i ben acondicionada. Això només és un indicador que per si sol no és suficient. El més important de Can Moragues som nosaltres, els voluntaris que dia a dia aportem energia i coneixement, aprenentatge, percepcions i experiències i revifem la cultura que omple parets i terra de vida. Un edifici sense activitat és un cos sense ànima, és un objecte inhert. L'activitat que generem és l'ànima d'aquest edifici i l'energia que hi aboquem és el seu estat anímic, el més important és que tots nosaltres ens anem edificant conjuntament amb la casa amb uns fonaments de valors, una estructura de coneixements i uns acabats de qualitat, un teixit social fort i perseverant.

Com deia, la casa restaurada no creieu que serà el final de res, sinó l'inici de molt més.


* * *


Ferran (21/7/2012):

Si admetem que des de temps primitius l'home ha sentit la necessitat de diferenciar-se de la resta del món natural, podem mirar l'activitat del sector primari com la frontera actual de la civilització. I la Masia l'escenari on l'home havia organitzat la seva relació problemàtica (diferenciació / integració / domini) amb el món diferent. (No m'havia fixat mai en dis-fero).

Si suposem un moment teòric de plenitud i estabilitat del model Masia, jo hi veuria:
  • Convivència entre agricultura, animals i homes.
  • Convivència entre producció, elaboració i organització econòmica.
  • Convivència entre generacions: conservació i transmissió de sabers tècnics i socials.

En aquest àmbit hi conviuen els morts –que tenen la paraula– els adults, que tenen el poder (interpreten i apliquen la paraula) i els joves que aprenen i estan a l'espera d'adquirir algun dret. (I les dones?).
Les relacions entre elements guarden unes proporcions de escala força humana i la relació entre "feina" (tarea), "esforç" i "resultat" és força evident.
Amb la revolució energètica, tecnològica, etc. aquest equilibri (tens, sens dubte) es trenca. La tecnologia ens allunya, ens distancia i distorsiona l'esforç i la relació amb el món. El volum de les produccions es dispara i el seu control s'allunya. La paraula passa als joves mediatitzada pel capital sota la figura del tècnic. La ciutat queda desconnectada de la naturalesa, i l'home urbà comença a recuperar-la amb curiositat sota la forma de paisatge.

En conjunt, una situació de desequilibri en la que algunes de les forces en presència han crescut desmesuradament en detriment dels objectius lògics de tota aquesta activitat que no poden ser més que facilitar el desenvolupament harmònic de l'home.

Tornant al tema masia: si continua sent el punt de contacte entre la civilització i el mon natural seria el lloc idoni per reflexionar sobre les relacions (necessàriament?) problemàtiques entre home/natura i cóm organitzar-les. Caldria recuperar el domini de la paraula per retornar-nos el nom de cada cosa.

* * *

Ferran (17/7/2012):

- Microprojecte: en una urbanització com Can Gònach fer una planificació urbana: fer horts en les parceles edificables no venudes. Els horts es cultivarien (cooperatives ocasionals de nois) i els productes es vendrien a la gent de la urbanització, o es repartirien a canvi d'alguna cosa.
Cuidar els marges com a exemples de zona de contacte natura/homínids.
Hi ha una zona de bosc (una taca diminuta) que ningú ha tocat des de fa temps. Hi ha conill i ocells: xots (l'any passat, aquest no).

- Desmesura
Seria possible educar investigant i creant realment? Vull dir, determinar problemes o necessitats a nivell municipal, per ex, sense por pel nivell i assajar solucions. No sé, una bogeria: balanç total energètic del municipi i la seva distribució social.

- L'era
La proximitat, el contacte ocasional, l'entrecreuament de trajectòries provoca el conflicte. Multitud d'interessos convivint en un espai delimitat provoquen multitud de microconflictes que no es poden esquivar o ignorar i que fan aflorar solucions de compromís, és a dir idees, evolució,riquesa i possibilitat de progrés. En les ciutats s'accelera, al camp es ralentitza.

A l'era de Can Moragues s'haurien de trobar quantes més curiositats millor, dialogant o interrogant-se entre elles. Buscant solucions que tinguessin divers punt d'origen.
Podríem fer el bosc o el camí de les preguntes. En capsetes o en carbasses o similar qui volgués podria dipositar-hi les seves preguntes importants de manera anònima i al cap d'un temps tornar-hi a veure si hi ha resposta.

- Aprenentatge com a descobriment
Ara, els dijous, estem fent un col·lecció de plantes amb un grup de nois. I jo he triat recollir plantes espontànies de llocs degradats, vulgo, males herbes. 

Ultra la meva fascinació per les coses inútils, anònimes i que passen pel mon totalment inadvertides, això em subministra una metàfora per descriure l'aprenentatge com a descobriment. Inspeccionar, descobrir, donar nom (recuperar el nom), integrar en el bagatge personal el mon que ens envolta.
Davant alguna cosa en la que ens acabem de fixar, consultar que diuen els arxius (coneixements canònics), posar en qüestió totes les afirmacions establertes i dir "i si..."


* * *

Ferran (14/7/2012):

- Li podríem arreglar un racó a l'Anna de Can Metges perquè alguns dies a la setmana vingués a fer ceràmica a Can Moragues. Això podria destapar vocacions entre el públic.

- Ramaderia:
investigar sistemes de confinament d'animals al camp sense valles: ultrasons (diferents freqüències... ), buscar estímuls dissuasoris, collars "intel·ligents" connectats a fites...

Buscar un mètode per estudiar i determinar el balanç energètic total del ramat.

 * * *

XARXA MORAGUES


L’evolució de la finca de Can Moragues (camps, bosc, horts i casa) és un laboratori de la “nova realitat” (Jordi Pigem), del món sostenible, del món possible. La Fundació Emys gestiona la finca: proporciona els espais i facilita les activitats que qualsevol voluntari promou a partir del seu interès. Hi volem provar els límits de tants àmbits com sigui possible: hem començat amb l’agricultura i la ramaderia ecològiques i el consum alimentari i la nutrició, però volem aprofundir en les fonts d’energia renovables, en les produccions industrials necessàries (agroalimentàries, tèxtils...) i en tots els serveis imprescindibles per a la nova societat (sanitat, educació...).

En aquest laboratori, “el temps s’hi mesura en aprenentatge” (Marc Vilahur) i no hi ha ni horaris, ni programacions preestablertes ni estàndards. Pel que fa a l’educació, doncs, no es tracta d’un àmbit més, sinó que els inclou tots. Participar del projecte de can Moragues és voler aprendre col·lectivament, tant coneixements interdisciplinaris i la seva aplicació pràctica, com actituds que facilitin la sostenibilitat social. De moment, cultius agrícoles locals i flora autòctona, restauració d’espais i mobiliari, instal·lació i funcionament de plaques fotovoltaiques... però també participació i cooperació (en l’activitat i en la presa de decisions).

Més que un projecte educatiu, can Moragues vol esdevenir una xarxa de flux d’informació i coneixement, basada en un entramat d'actors que poden contactar entre ells i organitzar-se en petits grups o equips d’aprenentatge col·lectiu (multidisciplinaris i intergeneracionals) per tal de desenvolupar accions determinades però que en cap cas són estàtics ni permanents. En últim terme, aquesta xarxa hauria d’atendre qualsevol necessitat d’aprenentatge de qualsevol voluntari, en qualsevol moment (i facilitar-ne un exercici beneficiós per a l’aprenent i per al col·lectiu); però també hauria de saber captar tot aquell coneixement o informació que els diversos actors disposen pel seu bagatge personal (perquè flueixi i fructifiqui).


* * *

Cap comentari:

Publica un comentari